Com deia a l’últim article, vaig anar a fer presentacions sobre Espanya en una escola de primària de Minnesota amb el Minnesota Interational Center. Va ser tota una experiència de la que en vaig aprendre molt, i no només a nivell docent i didàctic.

A part de conèixer a altres persones d’arreu del món que també presentaven i de tenir una experiència multicultural, vaig arribar a la conclusió que avui en dia tenim dependència al mòbil.

Us explicaré el procés que vaig seguir fins a adonar-me d’aquest fet: Vaig deixar-me el mòbil a Northfield el dijous al vespre. Em quedava  a dormir a casa d’una amiga a Minneapolis per tal de ser a allà al matí. La meva amiga no té Internet al seu apartament, així que vaig haver de confiar cegament en l’organització perquè em vinguessin a buscar i tot sortís bé. Al matí vaig baixar a congelar-me al carrer ben d’hora (la temperatura era de -10ºC) per tal d’estar visible i que els qui m’havien de passar a recollir amb cotxe em poguessin localitzar. I jo vinga a esperar, vinga a esperar, i no venia ningú. Ja començava a pensar que m’havien deixat. Per sort, tenia un post-it amb el número del Minnesota International Center a la butxaca. Vaig demanar a un noi d’una empresa de reparacions elèctriques si em podia deixar el telèfon per a trucar i així ho vaig fer. Em va contestar l’organitzador dient-me que havia de trucar al conductor del cotxe que em passava a recollir, i que si de cas trucaria al mateix número un altre cop. Em vaig relaxar per uns minuts, però com que no rebia resposta vaig tornar a pensar que m’havien deixat.

Al cap de mitja hora va aparèixer l’esmentat cotxe. “Sorry, we are going behind schedule”, em va dir el conductor. Mitja hora tard. Però no passava res perquè no s’havien oblidat de mi. Vam anar a recollir a més gent, vam anar a l’escola, vam fer les presentacions i vaig dir-los: “I need to go back to Northfield“. Me n’havia d’anar de cap de setmana amb la meva família d’acollida i el dia abans havia trucat per assegurar-me que em poguessin portar a Northfield de tornada. Però em van contestar que no, que el màxim de lluny que em podien portar era el Mall of America perquè pogués agafar l’autobús fins a Northfield. I jo havia d’avisar a la família perquè no m’esperessin, però no tenia cap número. Finalment se’m va encendre la bombeta i vaig aconseguir rescatar el telèfon fix a través del correu electrònic. Vaig trucar per dir que no arribava a temps per anar a passar el cap de setmana amb ells i ja em vaig calmar.

Vaig estar una hora i mitja voltant pel Mall of America fins l’hora d’agafar l’autobús. “Encara sort que tenen wi-fi”, vaig pensar. “Així podré trucar per Skype a casa a veure si el pare de la família ja ha arribat de treballar i em pot venir a buscar quan arribi a Northfield”. I vinga a trucar i trucar per Skype a casa, però no hi va haver manera. Arribo al centre de Northfield i, com que ja era fosc i la casa on visc queda a una hora a peu, me’n vaig a la cafeteria. Allà arriba un amic meu, i em convida a un concert. “Bé, si no sé res de la família, sí que vindré”. I així va ser. Vaig gaudir moltíssim amb el concert, d’artistes locals (en parlaré al proper article!) i vaig arribar a casa a les 11 de la nit, rebentada però contenta.

No tenir mòbil a vegades no és tant dolent, també té avantatges!

Avui he anat a una escola primària de Forest Lake, una població al nord de Minneapolis, a fer presentació sobre Espanya. Us demanareu: “I què té d’especial?” Doncs que tot plegat ha sigut una petita aventura. I a més, hi havia gent d’arreu del món.

El Centre Internacional de Minneapolis té un programa en el qual qualsevol persona estrangera pot participar-hi. Bàsicament, organitzen visites a escoles arreu de Minnesota on cada “ambaixador” parla del seu país a nens i nenes de primària i secundària. A canvi del teu temps i del teu esforç et paguen 10$ per cada mitja hora de presentació i et porten a l’escola i et tornen a casa.

Avui era el dia de les Cultures a l’escola primària de Lake Forest. Tot de nens i nenes estaven esperant-nos amb candeletes. He parlat de la vida d’un nen o nena de 7 anys a Mataró. Ho he fet així perquè he pensat que seria més enriquidor per a ells, partint des del punt de vista d’un nen o nena de la seva edat. Mentre els anava fent preguntes, els he explicat la meva rutina diària (llevar-me, emorzar, anar a l’escola…) i ho hem anat comparant amb el que ells feien. També els he ensenyat a dir “bona tarda”, “buenas tardes”, “gràcies”, “gracias”, “adéu” i “adiós”.

Per acabar, hem mirat un vídeo dels castellers i hem situat al mapa Espanya, Catalunya, Barcelona i Mataró. Per arrodonir-ho, hem mirat algunes fotografies de quan jo era petita amb la meva família.

Al principi estava nerviosa i m’ha semblat que m’havia quedat tot molt desestructurat, però al llarg del dia me n’he adonat que els nens i nenes s’ho estaven passant bé i estaven aprenent.

Sí, però això no és tota l’aventura. L’altra part us l’explico en el següent article!

He tingut l’oportunitat de participar en el Suplement d’Informatius de Mataró Ràdio dirigit per @HelenaNovellas amb la @MartaGomezCat i la Núria en un debat sobre els joves “SÍ SÍ”, els que SÍ treballem i SÍ estudiem. Hem tret molts temes interessants, però hem quedo amb les tres idees que hem construit finalment:

LLUITAR PER LA FORMACIÓ
DIFERENCIAR-SE
TREBALLAR MOLT.

Lluitar per la formació, fent els pasos extres que calguin i sapiguent que tot és un procés d’aprenentatge continuu.

Diferenciar-se, perquè l’entorn demana talent, gent que pensi, raoni i transmeti.

Treballar molt, perquè l’esforç és necessari per continuar avançant en els reptes personals.

Ha estat un plaer participar, aquí teniu la gravació.

Espero seguir la conversació en futurs debats!

A l‘article passat parlava sobre les edats legals per a conduir i beure a Minnesota.

Doncs bé, l’altre dia anava amb la meva host mother en el cotxe i em va assenyalar una matrícula que començava per W.

- D’aquestes matrícules en diem Whisky Plates.

- Whisky Plates? – vaig preguntar sorpresa.

- Sí, quan a una persona li han posat una multa o més d’una per haver begut alcohol quan conduïa, se li canvia la matrícula. Així la policia té el permís de parar el cotxe en qualsevol moment, ja que no tenen el dret de parar a algú que no està cometent cap infracció.f

Així doncs, qui comet una infracció etíl·lica, ho porta marcat de per vida. I tothom ho sap. Si en voleu més informació, cliqueu la imatge d’aquí sota:

Whisky Plate

Fa ben bé un mes que vaig comprar les entrades per anar a veure un espectacle de màgia, i aquest dissabte 14 de gener per fi les vaig poder fer servir. Sabia que no anava a veure un espectacle de màgia de cabaret i que no seria un espectacle convencional; no m’equivocava. Els espectacles del Mag Lari mai són convencionals —cosa que ja vaig comprovar quan vaig veure Secrets—, sempre em deixen bocabadada i Splenda no n’és pas l’excepció sinó ben al contrari.

Cap a les 9 del vespre el teatre Tívoli estava ple de gom a gom de gent de totes les edats: parelles de joves i de grans, nens amb els pares o els avis, colles d’amics… I és que la màgia del Mag Lari no només il·lusiona els nens. Al teló van aparèixer unes lletres que anunciaven l’inici de l’espectacle en quatre minuts, mentre una agulla començava el compte enrere. Van ser quatre minuts hilarants durant els quals vaig plorar de tant riure. M’explico. De fons sonava la bonica Heal the World d’en Michael Jackson, una cançó que entendreix i emociona. Quasi va ser un moment tendre i emocionant, però durant els quatre minuts d’espera al teló s’hi anaven projectant diferents frases en to humorístic sobre com seria l’espectacle, qui en seria el protagonista, i altres acudits que van fer que el públic esclatés a riure. Vaig trobar explosiva la combinació d’una cançó tendra amb l’humor. Un bon començament per l’espectacle. Després del festival d’humor inicial va començar Splenda i durant dues hores ens vam deixar il·lusionar per la màgia i embadalir per la posada en escena, els ajudants del Mag Lari, el ball i la música d’en Michael Jackson.

La posada en escena era ben bé sortida de Las Vegas,  grandiosa, plena de llum i colors però gens embafadora, sinó molt elegant. Uns quants arcs donaven profunditat a l’escenari que semblava un pou sense fons del que no paraven de sortir trucs de màgia, i entre truc i truc, el Mag Lari exercia d’autèntic showman fent riure a tot el públic. Un dels atractius dels seus espectacles és que el públic en forma part i no és només un simple espectador. El Mag Lari baixa a la platea, saluda a la gent de les primeres files, es passeja i busca voluntaris que els seus ajudant s’encarreguen de fer pujar a l’escenari per col·laborar en els trucs de màgia. I no són pocs els voluntaris que fa sortir, fins a cinc, i tots ben diferents. Un dels moments més entranyables és quan fa pujar un nen a l’escenari per dedicar-li un truc petit, sense espectacularitat ni grans muntatges; és màgia de tu a tu i sempre m’ha semblat un moment molt dolç.
segueix llegint "Splenda: màgia, il·lusió, emoció"

A Minnesota l’edat legal per a treure’s el carnet de conduir és els 16 anys. Això vol dir que, quan vas per l’autopista i mires les cares dels altres conductors (sí, confesso que m’agrada xafardejar en els altres cotxes, em fa gràcia veure la cara que posa l’altra gent quan descobreix que els estàs mirant a través de la finestra del teu cotxe, és com si els recordessis, de cop i volta, que no estan sols en la seva bombolla automobilística!) pots sorprendre’t en trobar-te a un/a adolescent al volant.

Carnet de conduir de Minnesota

I és que si no tens cotxe, poca cosa pots fer. És el mitjà de transport predilecte, a pesar de què els High Schools tinguin transport de bus escolar gratuït. Treure’s el carnet de conduir costa només uns 10$ i si ets major de 18 anys no cal que vagis a una autoescola (qualsevol persona amb carnet de conduir pot ensenyar-te). Fas un examen teòric i després el pràctic i llestos! Vulguis o no, això dóna molta més independència i llibertat als adolescents i té un impacte en la societat. Creixen més ràpid pel que fa a poder sortir i fer la seva, però no en maduresa. L’adolescència s’allarga.

Liquor House

En canvi, pel que fa al beure, no es permet fins als 21 anys. És totalment estricte. L’alcohol es ven exclusivament en bars i cellers (Liquor Houses), als quals NOMÉS hi pots entrar si tens 21 anys o si vas acompanyat/da d’una persona adulta. Quan vaig arribar a aquí, vaig haver d’esperar tot un mes fins que vaig poder tornar a prendre’m una cervesa. A casa nostra tenim molta més cultura del vi i del beure de manera sana i controlada. És clar que quan s’acosta l’edat de beure a tot arreu es fa un “beure per beure” exagerat, però tinc la sensació que aquí passa molt més. El “botellón” es fa extensiu a edats adultes.

Ara bé, el que és segur és que no trobaràs adolescents ni joves conductors conduint beguts a les autopistes!