A l‘article passat parlava sobre les edats legals per a conduir i beure a Minnesota.

Doncs bé, l’altre dia anava amb la meva host mother en el cotxe i em va assenyalar una matrícula que començava per W.

- D’aquestes matrícules en diem Whisky Plates.

- Whisky Plates? – vaig preguntar sorpresa.

- Sí, quan a una persona li han posat una multa o més d’una per haver begut alcohol quan conduïa, se li canvia la matrícula. Així la policia té el permís de parar el cotxe en qualsevol moment, ja que no tenen el dret de parar a algú que no està cometent cap infracció.f

Així doncs, qui comet una infracció etíl·lica, ho porta marcat de per vida. I tothom ho sap. Si en voleu més informació, cliqueu la imatge d’aquí sota:

Whisky Plate

Fa ben bé un mes que vaig comprar les entrades per anar a veure un espectacle de màgia, i aquest dissabte 14 de gener per fi les vaig poder fer servir. Sabia que no anava a veure un espectacle de màgia de cabaret i que no seria un espectacle convencional; no m’equivocava. Els espectacles del Mag Lari mai són convencionals —cosa que ja vaig comprovar quan vaig veure Secrets—, sempre em deixen bocabadada i Splenda no n’és pas l’excepció sinó ben al contrari.

Cap a les 9 del vespre el teatre Tívoli estava ple de gom a gom de gent de totes les edats: parelles de joves i de grans, nens amb els pares o els avis, colles d’amics… I és que la màgia del Mag Lari no només il·lusiona els nens. Al teló van aparèixer unes lletres que anunciaven l’inici de l’espectacle en quatre minuts, mentre una agulla començava el compte enrere. Van ser quatre minuts hilarants durant els quals vaig plorar de tant riure. M’explico. De fons sonava la bonica Heal the World d’en Michael Jackson, una cançó que entendreix i emociona. Quasi va ser un moment tendre i emocionant, però durant els quatre minuts d’espera al teló s’hi anaven projectant diferents frases en to humorístic sobre com seria l’espectacle, qui en seria el protagonista, i altres acudits que van fer que el públic esclatés a riure. Vaig trobar explosiva la combinació d’una cançó tendra amb l’humor. Un bon començament per l’espectacle. Després del festival d’humor inicial va començar Splenda i durant dues hores ens vam deixar il·lusionar per la màgia i embadalir per la posada en escena, els ajudants del Mag Lari, el ball i la música d’en Michael Jackson.

La posada en escena era ben bé sortida de Las Vegas,  grandiosa, plena de llum i colors però gens embafadora, sinó molt elegant. Uns quants arcs donaven profunditat a l’escenari que semblava un pou sense fons del que no paraven de sortir trucs de màgia, i entre truc i truc, el Mag Lari exercia d’autèntic showman fent riure a tot el públic. Un dels atractius dels seus espectacles és que el públic en forma part i no és només un simple espectador. El Mag Lari baixa a la platea, saluda a la gent de les primeres files, es passeja i busca voluntaris que els seus ajudant s’encarreguen de fer pujar a l’escenari per col·laborar en els trucs de màgia. I no són pocs els voluntaris que fa sortir, fins a cinc, i tots ben diferents. Un dels moments més entranyables és quan fa pujar un nen a l’escenari per dedicar-li un truc petit, sense espectacularitat ni grans muntatges; és màgia de tu a tu i sempre m’ha semblat un moment molt dolç.

Tant els ajudants com el Mag Lari porten un vestuari absolutament impecable, acolorit el dels ajudants i elegantment negre amb tocs de color el d’en Lari, que combinen a la perfecció amb el decorat i amb tot els elements dels diferents trucs, és a dir, les caixes per fer desaparèixer gent o les que serveixen per tallar-la a trossets. I és que és fascinant com, en un no res, d’una caixa on només hi havia entrat un dels ajudants, en surten tres més; o com surt el Mag Lari de dins un bagul on hi acabava de ficar la Griselda, la noia que té d’ajudant a banda de cinc nois més. Truc rere truc, a mi m’anaven quedant els ulls esbatanats i la boca oberta, entusiasmada per la màgia que estàvem presenciant. Fins que va arribar el moment de Black & White, llavors si que vam quedar tots al·lucinats. Dos ajudants, un de blanc —el Pol— i un de negre —en Josep— vestits de blanc i de negre de dalt a baix respectivament; i dues caixes, una de blanca i una de negra. A patir d’aquí només la màgia pot fer acabar el truc tal i com va acabar. Aquest va ser un dels trucs que més m’havia emocionat fins el moment, però llavors li va tocar el torn a Thriller, amb els zombies sortits directament del videoclip i un truc amb l’home llop que ens va deixar sense alè. El mateix Mag Lari va reconèixer que ni ell sabia com feien aquell truc! De debò que va ser increïble.

Però a banda de la màgia, Splenda té molt més. Té humor, té una selecció musical brillant d’en Michael Jackson i té ball. El moment coreogràfic culminant, després d’haver vist diferents balls per part dels ajudants, va ser amb Dangerous, quan el Mag Lari es va arrencar a ballar. Van reproduir la coreografia del videoclip, amb vestuari inclòs, amb en Lari emulant en Michael Jackson. Em va semblar un homenatge molt bonic i un moment emocionant per algú que és tan fan del rei del pop com ho és el Mag Lari. De fet, tot l’espectacle és un homenatge al difunt rei del pop, no només per la música sinó per tot el conjunt d’escenari i vestuari. La màgia dóna l’acabat perfecte per recordar com n’era de màgic també el propi Michael Jackson.

Splenda és un espectacle total perquè va molt més enllà de la màgia i l’il·lusionisme. No contents amb la màgia només, el Mag Lari i el director de l’espectacle, que no és un altre que Àngel Llàcer, embolcallen el show amb una posada en escena impactant, un vestuari impecable, molta coreografia, el savoir faire del Mag Lari i la genial música de Michael Jackson. És per això que l’espectacle resulta rodó i surts del Tívoli entusiasmat amb el que acabes de veure. Només té un punt feble, i és que no hi ha trucs innovadors o que no s’hagin vist mai. Malgrat això, no em canso de veure com els ajudants del Mag Lari són partits per la meitat, com el mateix Lari acaba travessat per una pila de pals dins una caixa i en surt viu, com unes petites copes d’aigua semblen no tenir fons o com apareixen elements del no res. Per més vegades que ho vegi sempre acabo bocabadada i m’agrada la sensació que em queda després d’un espectacle així: que en un context propici i la predisposició adequada, la màgia és realment possible.

A Minnesota l’edat legal per a treure’s el carnet de conduir és els 16 anys. Això vol dir que, quan vas per l’autopista i mires les cares dels altres conductors (sí, confesso que m’agrada xafardejar en els altres cotxes, em fa gràcia veure la cara que posa l’altra gent quan descobreix que els estàs mirant a través de la finestra del teu cotxe, és com si els recordessis, de cop i volta, que no estan sols en la seva bombolla automobilística!) pots sorprendre’t en trobar-te a un/a adolescent al volant.

Carnet de conduir de Minnesota

I és que si no tens cotxe, poca cosa pots fer. És el mitjà de transport predilecte, a pesar de què els High Schools tinguin transport de bus escolar gratuït. Treure’s el carnet de conduir costa només uns 10$ i si ets major de 18 anys no cal que vagis a una autoescola (qualsevol persona amb carnet de conduir pot ensenyar-te). Fas un examen teòric i després el pràctic i llestos! Vulguis o no, això dóna molta més independència i llibertat als adolescents i té un impacte en la societat. Creixen més ràpid pel que fa a poder sortir i fer la seva, però no en maduresa. L’adolescència s’allarga.

Liquor House

En canvi, pel que fa al beure, no es permet fins als 21 anys. És totalment estricte. L’alcohol es ven exclusivament en bars i cellers (Liquor Houses), als quals NOMÉS hi pots entrar si tens 21 anys o si vas acompanyat/da d’una persona adulta. Quan vaig arribar a aquí, vaig haver d’esperar tot un mes fins que vaig poder tornar a prendre’m una cervesa. A casa nostra tenim molta més cultura del vi i del beure de manera sana i controlada. És clar que quan s’acosta l’edat de beure a tot arreu es fa un “beure per beure” exagerat, però tinc la sensació que aquí passa molt més. El “botellón” es fa extensiu a edats adultes.

Ara bé, el que és segur és que no trobaràs adolescents ni joves conductors conduint beguts a les autopistes!

Fa quatre mesos que visc a Estats Units i tot just començo a tenir consciència del que significa estar a 40º Fahrenheit.

I no és només la temperatura. És per parar boja! En comptes de quilòmetres, milles (que són una mica menys del doble); en comptes de litres, gallons; en comptes de grams, ozes; en comptes de quilos, pounds; en comptes de metres i centímetres, feet and inches…

Termòmetre Fahrenheit - Centígrads

A més, també tinc problemes a l’hora de cuinar i fer cookies. Tot està en cups (tasses) i spoons (cullerades), però s’ha de tenir en compte que aquestes no són culleres ni tasses normals, sinó que són d’una mesura exacta.

No tinc constància de si això succeeix a altres països del món, però gairebé m’atreviria a dir que és només a Estats Units. Sé que a Anglaterra encara conserven les milles i altres cosetes, però a aquí TOT és diferent. Així doncs, si penseu venir a Estats Units, serà millor que us estudieu les equivalències per evitar problemes en les següents situacions:

• Fa molt de fred? Quina temperatura fa? Quina roba em poso?
• En el cotxe, abans de marxar, quina distància hi ha d’aquest lloc a l’altre? O… hi puc anar a peu?
• A l’hora de comprar ingredients per una recepta.
• “Quant peses?” “tants quilos” “ho sento, no sé quant és…” i viceversa.
• “Com d’alt és?” “Tants feet i inches” “No idea…”

Happy measuring…!

Aquest Nadal l’he viscut a l’americana. Som només al primer dia de l’any i ja se m’acaben les vacances. He rebut tots els regals que havia de rebre, he participat en tots els esdeveniments familiars als que havia de participar, i demà passat ja tornem a l’escola.

Santa Claus aparegué la nit de Nadal al lloc on fèiem el sopar de Nadal (una espècie de pica – pica on cadascú portava alguna cosa de menjar) i em va demanar si el podia ajudar a donar els regals. Va anar cridant als nens i nenes d’un en un, fent-los seure a la seva falda i comentant-los amb què havien millorat durant l’any i en què havien de millorar encara.

Coca - Cola i Santa Claus

Durant les dues últimes setmanes, els regals de Nadal s’anaven acumulant a sota de l’arbre. Santa Claus només porta un regal, la resta són de la família. I els nens i nenes tenen clar que s’ha d’anar a comprar el regal pel germà o germana, i que després s’ha d’embolicar sense que l’altra persona ho vegi. Christmas shopping, que en diuen!

Pel que fa a les trobades familiars, la cosa es complica quan els avis estan divorciats i tornats a casar. En comptes de tenir dos i dos avis, teníem dos, dos i dos avis a casa de qui anar (en total, sis!). Hem fet tres festes de Nadal diferents.

Això sí, per més diferent que sigui, i per més acollida que m’hagi sentit, trobo a faltar els indispensables galets i uns dies més de festa fins que arribin els Reis… què hi farem, aquest serà un Nadal per recordar! I a més de raïm, també he mirat la bola de Times Square baixant.

Bon Any, kasundenencs del món!

Fa poc vaig llegir  Metamorfosi al cel l’últim llibre de Mathias Malzieu, que em va encantar. M’hi vaig posar a la tarda abalançada al sofà, i t’enganxa tant que no em vaig moure fins que el vaig acabar. Mentre llegeixes la pàgina estàs impacient per saber que passa a la següent, perquè és una història tan emocionant que només desitges saber com pot acabar. Malzieu ja havia tret dos llibres anteriorment,  La mecànica del cor  i L’ombra allargada de l’amor,  apart de 38 mini westerns . El primer llibre és genial, perquè ja et defineix l’estil tan personal que té Mathias per a les històries que ell mateix crea, una mica a l’estil de Tim Burton, que són una barreja entre elements fantàstics però també aspectes de la vida molt reals. Jo mai havia llegit res igual al que l’autor francès crea, i la veritat és que va ser una delícia descobrir un estil tan diferent que m’agradés tant. Acabat el llibre de La mecànica del cor, vaig estar ben atenta a la següent obre que Malzieu publiqués, que va ser L’ombra allargada de l’amor, la qual tinc moltes ganes de llegir. Bé, us deixo amb la sinopsis dels tres llibres de Mathias Malzieu, abeura si us animeu a llegir-los.

Imagina’ t la nit més freda de la història. La neu cau sobre la ciutat d’Edimburg. Dalt d’un turó neix el petit Jack, amb el cor malmès, però, li caldrà substituir-lo per un rellotge de fusta, un cor artificial del qual dependrà la seva vida. Acompanyem Jack en la seva aventura quixotesca a la recerca de l’amor des dels freds carrerons escocesos fins a una radiant ciutat andalusa. Compte, però! Jack haurà de seguir unes normes per sobreviure.

Mathias, un jove de trenta anys, acaba de perdre la seva mare. El període de dol plana sobre ell. Mentre espera el seu pare i la seva germana a l’aparcament de l’hospita, li passa una cosa insòlita, se li apareix un gegant i li anuncia: “Sóc Jack el gegant, doctor en ombrologia. Tinc cura dels que estan de dol, els recepto cataplasmes per al cor fets amb la meva ombra. Amb l’ombra es pot combatre el dolor i la mort”. 
Mathias haurà d’apendre a utilitzar l’ombra protectora. Per això, Jack li recomana: 
“Fes servir l’ombra. Llegeix, somia, descansa, diverteix-te. No cedeixis ni un pam a la desesperació. Serveix-te dels teus somnis. I si s’han trencat, enganxa’ls! Un somni trencat, ben enganxat, pot arribar a ser més bell i sòlid que abans. Estima les coses! Ets viu! I lluita sol: d’aquí sortirà la teva força interior”. 
Serà Mathias, capaç de vèncer el dolor de la pèrdua? Evitarà abocarse a l’abisme? Som, nosaltres, capaços d’assumir la pèrdua d’un amor, d’un familiar o d’un amic? Si no és així, el gegant Jack -un vell conegut dels lectors- té la fórmula per a tots.

Abans que la saga Crepúsculo fes esclatar definitivament la febre gotico-vampírica entre, en gran part, els adolescents, ja s’explicaven històries de vampirs. No parlo només del clàssic i sanguinari Vlad Tepes o les cròniques vampíriques de l’Anne Rice. Parlo d’autors com John William Polidori, que el 1819 definia el model de vampir aristocràtic, fred i enigmàtic amb el relat The vampire; Edgar Allan Poe, que en l’inquietant Berenice (1833) posava una dona en el paper d’ésser d’ullals afilats; o Alexei Tolstoi (cosí de l’autor d’Ana Karenina) que el 1840 va escriure La família del vurdalak on, influenciat per les tradicions russes, dóna vida a un model vampíric primitiu i bestial, allunyat de l’estilitzat vampir de Polidori. Tots ells, entre molts d’altres autors, converteixen el segle XIX en l’època gloriosa de la ben entesa literatura romàntica de vampirs.

El personatge del vampir ha sigut des de llavors un home irresistiblement malvat que ha satisfet l’ànsia de misteri, risc i aventura dels lectors; un home immortal, savi, culte i solitari envoltat d’un ambient autènticament gòtic de castells, cementiris, runes i nits de Lluna plena. Ara però, el model ha canviat radicalment. Els vampirs d’avui dia són joves adolescents edulcorats que van a l’institut, sense ni rastre de la saviesa ancestral dels seus predecessors. Estem en ple segle XXI i el model de vampir romàntic pot sonar arcaïtzant actualment, és per això que sembla que els vampirs ja no tenen cabuda en la nova manera de veure la vida. Quan un vampir va amb texans i viu en un bloc de pisos alguna cosa falla, s’ha perdut l’essència del que van establir els primers autors vampírics.

Afortunadament però, no està tot perdut perquè encara hi ha persones que creuen en els vampirs clàssics. Una d’elles és Victoria Francés, l’autora que va revolucionar el món de la il·lustració quan entre el 2004 i el 2006 va publicar la trilogia Favole: Lágrimas de piedra (2004), Libérame (2005) i Gélida Luz (2006). En aquests tres llibres d’una bellesa decadent perfecta hi ha plasmats els vampirs perduts, les donzelles tristes de vestits vaporosos i, en definitiva, la nostàlgia d’un món gòtic del segle XIX llòbrec i fascinant de debò. Cada il·lustració d’aquests llibres ens fa reviure la sed de sang dels vampirs i ens embriaga amb un perfum antic provinent de boscos profunds i cementiris habitats per àngels de pedra. Un món on la nit espanta però abraça acollidora i on hi tenen cabuda des dels vampirs de Rumania fins els balls de màscares de Venècia.

Aquest any 2011 Norma Editorial ha publicat un recull dels tres volums de la saga en una edició de luxe que inclou, a més a més, algunes il·lustracions noves. Després de tornar-nos els autèntics vampirs, Victoria Francés ha explorat altres generes i tècniques de dibuix amb llibres com El corazón de Arlene (2007), en el que la protagonista és una noia que es converteix en nina i emprèn un viatge a llocs socialment sòrdids per recuperar metafòricament el seu cor; i Misty Circus, del que se n’esperen sis volums. De moment ja n’han sortit dos: El pequeño Pierrot (2009) i La noche de las brujas (2010), amb els quals ens han endinsat en el món d’un circ misteriós en mig del bosc on la màgia és ben real.

També va ser durant el 2009 que l’artista valenciana va publicar un llibre amb la col·laboració dels francesos Dark Sanctuary, un conjunt musical que creen ambients fúnebres acompanyats de la veu melangiosa de a vocalista Dame Pandora. Les il·lustracions de Victoria Francés van acompanyades de les lletres de Dark Sanctuary i un disc amb totes les cançons agrupades en diferents històries narrades musicalment. Una petita joia imprescindible pels amants no només del dibuix sinó també de la música.

El salt a la fama que va experimentar Victoria Francés gràcies a Favole ha propiciat que molts altres artistes hagin intentat introduir-se en aquest món gòtic tan suggerent, però pocs han arribat a transmetre la sensibilitat ni les emocions que fan aflorar els vampirs de la valenciana, que viu i vesteix com si ella mateixa formés part d’aquest món fantàstic. Gràcies a ella, podem oblidar-nos de pseudo-vampirs estil Edward Cullen i retre l’honor que es mereixen els pares del romanticisme gòtic del segle XIX.

Torno a Kasundena per presentar una cantant de Barcelona que val molt la pena conèixer el seu treball, en especial el disc I Love Ü, el seu nom artístic es Mürfila i va créixer musicalment aprenent a tocar cançons de Nirvana, tot un al·licient per prestar atenció a les seves cançons.

El seu disc I Love Ü publicat en el 2010 va ser la raó per la qual vaig quedar captivat per aquesta cantant, temes amb una increïble carrega de sentiments completats a la perfecció per treballs artístics com el videoclip Azul y Gris realitzat per Lyona.

Deixaré que parli la musica i les seves lletres perquè pugueu gaudir d’un verdader plaer musical, la meva recomanació del citat disc és: El mundo se equivoca

Encontraste un alma, que te salió rana.

Y rompiste a llorar, en pleno carnaval.

Escondida estos ojos bajo una cabeza de princesa, el mundo se reía y tu escondida en una esquina.

No llores, el verano que viene volverá a ver verbena.

No llores, el verano que viene volverá a ver verbena.

Por que tu eres princesa, y ellos son idiotas.

Por que tu eres preciosa, y ellos son la bestia.

Por que tu eres princesa y el mundo se equivoca…

 

 

Ah, i també m’agradaria, ja per acabar, que no deixéssiu de mirar el seu primer treball Miss Lios, Me Pones o Que Fluya lo Cursi son

No me ponen las mentiras, si me ponen las tiritas.

No me pone la coca loca, a mi me pone la coca cola.

No me ponen los estadios, a mi me pone nuestro bar.

No me pone el reggeaton, a mi me pone Johny Cash.

No me pone el egoismo, a mi me pone el egocentrismo.

No me ponen las bofetadas, a mi me ponen las carcajadas.

No me pongo cuando quieren ponerme.

 

L’esport més popular a Estats Units és el futbol americà. Però a aquí en diuen football. I del nostre futbol en diuen soccer.

El futbol americà es fa present tant des de la banda esportiva com des de la mediàtica. O sigui, els agrada mirar futbol americà i també els agrada jugar-hi. A l’institut de Northfield tenen un equip força important. Els i les estudiants s’involucren en els diferents esports, que es juguen a temporades (hi ha esports de tardor, d’hivern i de primavera), formen part dels equips escolars que, al seu torn, participen a les lligues escolars. Els equips entrenen gairebé cada dia un parell d’hores. Els veig quan surto de l’escola, corrent a l’aire lliure amb el fred que fa, amb tot l’equip posat (casc i tot), ja que el camp de futbol queda just a davant de Bridgewater Elementary.

Northfield Raiders

I, per la banda mediàtica, no entenc com pot ser un joc tan popular. A mi m’ha costat tres mesos entendre’l! És complicat d’entendre, hi ha moltes normes. Bàsicament, cada equip té quatre torns per a poder fer arribar la pilota un mínim de 10 milles, que és una de les línies marcades al camp. Així doncs, cada quatre torns els equips canvien els rols (un intenta avançar, l’altre intenta fer-se amb la pilota). Comencen des de la línia de mig camp.

Fins i tot a l’escola es nota quan juguen els Vikings de Minnesota o els Raiders de Northfield. Tothom porta la samarreta posada i fins i tot hi ha nenes que porten tires de coloraines als cabells.

Icona dels Minnesota Vikings

Un dia els vaig ensenyar els castells i els vaig explicar què eren les Colles Castelleres. I em van preguntar: “Why do you do it?”. I els vaig contestar de la manera més sincera: “You play and watch football, and wear T-shirts and color bands on your hair. Why?”. No vam aconseguir trobar-hi una resposta raonable, només un: “It’s a tradition”. A Catalunya, castells; a Estats Units, football. Cada cosa al seu lloc.

A Minnesota la gran majoria de les famílies són religioses practicants. A Northfield hi ha una vintena d’esglésies, la majoria protestants o d’altres branques del cristianisme protestant.

I, visquent amb una família d’acollida, he viscut una de les primeres experiències religioses de la meva vida: anar a una missa luterana. I penseu que una missa luterana americana no és el mateix que una missa luterana a seques. Una missa luterana americana a l’església on vaig anar un dia (només per curiositat, per saber què feia la meva família cada dissabte al vespre) inclou un concert amb una banda de piano, baix, guitarra elèctrica, bateria i veu. Frapant. Tot un espectacle. Entres en un auditori i el primer que fas és cantar i escoltar una cançó religiosa a ritme de pop – rock.

Església protestant a Northfield

I un dels últims caps de setmana vaig viure un dia americà ben especial. Mai us hauríeu imaginat que jo hagués sigut capaç del següent (i si m’ho arriben a dir abans de marxar que jo faria això, els hagués dit que no, que mai de la vida!): Arribar al centre comercial més gran dels Estats Units i un dels més grans del món a les 12 del migdia, passar-hi tot el dia caminant amunt i avall de botiga en botiga, dinar-hi i a les quatre de la tarda marxar a l’església catòlica més propera, anar a missa i tornar al centre comercial a voltar més estona i a sopar. Evidentment, no estava sola. Estava amb la família d’acollida d’un altre Amity Intern i el seu germà, i tots són catòlics. Així que, en comptes de quedar-me sola, vaig decidir anar a missa amb ells. També tenia curiositat per veure com és una missa catòlica. Aquesta vegada, res de concerts ni d’auditoris. Molt més tradicional.

En fi, així és com funciona el tema religiós a aquí. Està molt més al dia, hi ha molts més creients, o aquesta és la sensació que tinc.