En una relació de parella l’un coneix i s’adapta als gustos de l’altre i això enriqueix el lligam entre els dos i el coneixement personal de cadascú. És per aquest motiu que un dia vaig escoltar per primer cop els germans de Cornellà, els Estopa, i a mesura que els he anat seguint m’han anat sorprenent, quasi sempre per bé. En els primers discos, publicats ja fa ni més ni menys que deu anys, els Estopa deixaven sentir la seva cara més rumbera de guitarra espanyola i referències a Camarón i a Los Chichos. Però a mesura que s’han anat fent grans la seva música també ha madurat fins a l’excel·lent Allenrock en el que, com bé s’intueix en el títol del disc, flirtegen amb el rock i hi mantenen un llarg idil·li que encara dura ara. En aquest sentit, la cançó Jugar al despiste, dins l’Allenrock, és el clímax del rock perpetrat per Estopa.

Aquest romanç amb el rock ha fet que en David i en Jose Muñoz ampliïn el públic considerablement ja que la seva música arriba a gent amb gustos musicals més variats, no només centrats en la rumba. Aquest any han tret un disc que els ha renovat totalment, experimentant amb sons nous que han donat com a resultat Estopa 2.0. És un disc ple de matisos i estils diferents que els consoliden com a músics i també com a lletristes. Mañanitas 2.0 és el tema que obre el disc amb força i d’una manera contundent, i juntament amb La locura repesquen el caire rock que van consolidant. Segueixen temes com el single La primavera o Rumba sin nombre al més pur estil Estopa rumbera. Alma Animal és una cançó en la que s’ha d’estar atent a la lletra per descobrir-hi un homenatge al moviment dels indignats del 15M. Entre altres temes, dels quals vull destacar especialment la bonica balada Me quedaré, tanquen un molt bon disc dues perles: Un rincon de mi mundo, imprescindible, i La bombillita, piano, cabaret i xarleston.

Aquest 25 de febrer passat els germans Muñoz van venir al Palau Sant Jordi per presentar el nou disc i vag assistir al concert amb els dos fans número u d’Estopa que representen a la perfecció la varietat de públic que congreguen: l’un es decanta per la vessant rumbera i l’altre per la vesant rock, però tots dos estan encantats amb el grup. Doncs bé, després de dinar al restaurant del Museu del Rock a les Arenas de Barcelona, vam pujar al Sant Jordi per fer cua fins les 7 de la tarda, moment en que van obrir les portes del recinte. Al cap de dues hora el Palau era ple i començava el xou. Damunt l’escenari hi van aparèixer dos nois que, malgrat fer deu anys que roden arreu fent concerts i tenir un èxit aclaparador, viuen cada espectacle com si fos el primer: emocionats, fascinats davant la multitud de públic i amb una humilitat que es veu poques vegades en artistes d’èxit. Des de la pista un veu que realment al·lucinen amb l’aclaparadora vista que es divisa des de l’escenari i aquesta sensació es transmet al públic en un ambient de familiaritat difícil d’aconseguir entre tantíssimes persones. Si segueixen mantenint aquest caràcter proper i autèntic, sense fums al cap a més a més de seguir evolucionant com a músics, em fa l’efecte que tenen l’èxit assegurat durant anys.

El concert en qüestió van ser dues hores llargues d’espectacle visual i musical. L’espectacle visual es trasllada en quatre panells gegants de leds que deixaven veure imatges aleatòries diferents per cada cançó, i en ocasions, amb efecte 3D. Sobri però molt efectiu. I l’aspecte musical, en els excel·lents músics i els germans Estopa, que ho donen tot i més a l’escenari, damunt del qual es mouen poc però l’omplen amb cada cançó. Només una nota negativa pel tècnic de so, que per alguna raó no va calibrar bé el volum de la veu, i la música l’esclafava, cosa que feia difícil sentir en David i en Joseper damunt els músics. Malgrat això però, vam poder sentir la majoria de cançons del disc 2.0, que després d’algun moment de manca d’afinació inicial —degut precisament als problemes del tècnic de so — van brillar amb tota la força del directe. Tot el concert va estar impregnat d’un regust rock que feia vibrar el públic, amb guitarres trepidants i en David Muñoz cridant “ esos cuernos Barcelona!”, gairebé com si es tractés d’un concert de heavy metal, respectant les distancies.

Aquesta és la qüestió, els Estopa van començar fa deu anys tocant rumbes i últimament s’estan encaminant amb èxit cap al rock. Veurem aviat uns germans Muñoz amb els cabells llargs, cuir i cadenes tocant al més pur estil heavy? Segurament no, però el que és ben clar és que la carrera d’aquests nois, vagi en la direcció que vagi, només pot tenir un destí: l’èxit.

Menjar a fora a Estats Units pot ser barat. Barat si considerem el preu que hi ha marcat al menú. I en el menú sempre hi apareixen els preus del menjar sense taxes (que varien d’Estat a Estat) ni tips - propines (que també varien segons l’Estat).

Sí, sí. Propines. Propines no voluntàries, no, sinó obligatòries. Els cambrers i les cambreres tenen un sou base ridícul i s’han de guanyar el sou a base de propines. L’estàndard nacional és d’un 15% del total. Et porten el tiquet i has de fer matemàtiques. Per això són tant bons en informàtica i coses d’aquestes!! En la vida diària sempre han d’estar calculant a veure quan deixen de propina. Fas el 10% (o sigui, si el menjar t’ha costat 10$ serà 1$) i n’hi sumes la meitat (0,50$ en el nostre cas, pel que ens quedaria una propina de 1$50 i en total haver anat a menjar a fora t’hauria costat 11$50 sense incloure-hi les taxes). És quelcom que s’ha de saber si viatges a Estats Units. Perquè sinó quedaràs molt malament amb el pobre cambrer o cambrera que s’ha presentat i que t’ha preguntat si tot anava bé.

El protocol marca que, un cop t’has assegut a taula, el cambrer o cambrera s’acosti per a presentar-se:

- Good evening, Sir; good evening, Madam. How are you doing tonight? My name is [Erick] and I will be taking care of you tonight. Any drinks to get you  started?

Després pren nota i tot plegat, i quan estàs a mig menjar ve i et pregunta:

- Is everything ok? Are you doing alright?

I tu assenteixes i se’n torna tal qual. Al principi em va semblar una mica atabalador, però és que s’han de guanyar la propina. El que em va sorprendre de veritat és llegir el següent en una capsa de pizza per emportar:

Tip on pizza box. Any delivery charge is not a tip paid to your driver. Please reward your driver for their awesomeness. Our drivers are not show-offs and carry less than $20.

“Els costos per l’entrega no són la propina del seu conductor. Siusplau, recompensi el seu conductor per la seva meravellositat. Els nostres conductors no són visites i porten menys de 20$”.

O sigui, si vols que et portin una pizza a casa també has de pagar propina!

Està de moda penjar vídeos de pel·lícules resumides en 5 segons, bé, en un principi, perquè alguns duren més de 5 segons. Aquests resums poden arribar a ser bastant divertits, però és recomanable no veure’ls si no has vist la pel·lícula i tens pensada veure-la, perquè molts cops espatllen el final. Així doncs, si us avorriu, us he fet una selecció d’unes quantes perquè les mireu i us en feu una idea.

Inception (Origen)

Titanic

Gladiator

The Lord of the Rings

Star Wars VI

Espero que us hagin agradat, si voleu compartir algun vídeo d’una altra pel·lícula sou lliures de deixar un comentari. A reveure, cinèfils.

Des que vaig marxar cap a Minnesota tenia en ment anar a un partit dels Timberwolves i fer una mica de país donant suport a Ricki Rubio. No sóc una gran aficionada dels esports, però quan una professora de l’institut de Northfield em va comentar que hi anava amb l’equip de bàsquet femení que ella entrena, no vaig trigar ni un segon a preguntar-li: Can I come with you?

Em va aconseguir els tiquets per un partit i hi vam anar amb totes les adolescents. Jo portava la Senyera. Com a grup, ens van deixar estar al costat del camp mentre els dos equips escalfaven i es posaven en marxa. Teníem els jugadors de bàsquet a dos metres de distància. I clar, ja us podeu imaginar com estava l’equip de bàsquet femení del High School… Miraven a en Ricki Rubio i deien: “He´s so cute!” I tot seguit: “Come on, Nina, say something in Catalan to him“. I jo vaig cridar unes quantes vegades “Visca Catalunya” i “Molt bé” i “Vinga, Ricki!” però cada vegada em sentia més incòmoda (no em sento gens bé cridant l’atenció, el rol de fan fanàtica no va amb mi). Però al final els meus esforços van valer la pena. En marxar, Ricki Rubio es va girar, ens va somriure i va fer-nos “hola” (o més aviat “adéu”) amb la mà.

El partit va ser ben emocionant, tota l’estona anaven a molts pocs punts de diferència. En Ricki Rubio va marcar un fotimer de punts. Això els deu salvar, perquè els Timberwolves tenen una defensa força pobre. Al final van guanyar.

A Estats Units es dóna molta més importància a la música des de nivells inicials. Les escoles públiques de primària tenen bandes i es fan classes de música i d’instruments de tota mena des de ben petitons.

Potser és per això que a Northfield no és gens estrany que hi hagi concerts cada cap de setmana. Són concerts de petit format, especialment en un dels pubs del poble (The Contented Cow), però també en el Centre d’Arts del poble. Gràcies a un amic (que està al dia del panorama musical de la població i que m’ha mantingut informada a mi) he pogut gaudir de diversos concerts de petits grups locals. Però petits i locals no significa que no hi hagi qualitat. Perquè la qualitat de la música és excel·lent. Els artistes que he pogut escoltar i veure en directe han sigut Dylan McKinstry (en diferents formats, sol i acompanyat d’altres músics) i Chris Koza.

Tots dos entrarien dins el que és blues – folk  o indefinible a vegades, ja que algunes peces fregaven l’indie o l’experimental. Cançons precioses tocades i interpretades amb passió. No sé si m’enteneu, em refereixo a quan veus que els músics “viuen” la música mentre la toquen.

No us faré llegir res més, us deixo que gaudiu amb alguns vídeos. Si en voleu més informació, a aquí teniu dues pàgines web:

- Sobre el concert que vaig anar (ho comentava a l‘article passat): http://locallygrownnorthfield.org/post/24725/

- Sobre Dylan Mckinstry: http://www.dylanmckinstry.com/

- Sobre Chris Koza: http://chriskoza.com/

Chris Koza a Minneapolis

Dylan Mckinstry

Meredith & the McKinstrys

Consideracions generals: alerta amb els horaris, sobretot a l’hivern, ja que les coses tanquen molt aviat, a les 17h la majoria de llocs a visitar ja tanquen, i les botigues comencen a tanquen a partir de les 18-19.30h.

Transport: Els transports tenen un preu semblant al d’aquí però són força antics i estan en bastant malestat, això sí, sovint trobareu seients molt còmodes (més que els d’aquí). Tenen molts revisors, al tren i a l’autobús. És important saber que els bitllets de l’autobús sovint s’han de comprar fora de l’autobús, als estancs o a les estacions, ja que dins de l’autobús de vegades no el pots comprar. Hi ha autobusos en què el conductor pot fer de revisor, i d’altres en què el conductor només condueix i els revisors, que no hi són sempre, només es dediquen a això. Les vistes cap a Trento són molt boniques. Mireu per Internet els horaris i els preus del tren, que sovint canvien i potser el tren de les 10 val 9.35€ i el de després en val 25€ perquè és d’una altra companyia. Si feu aquesta ruta que vam fer nosaltres passareu bastantes hores en trens i autobusos, aviso. I per cert, sembla que no coneguin l’invent de les escales mecàniques enlloc, excepte als aeroports, així que si teniu problemes de mobilitat haureu de buscar ascensors o fer esforços per pujar als trens i autobusos. Això sí, a Venècia tenen moltes rampes per fer accessible els ponts.

Gastronomia: Evidentment trobareu molts llocs on fan pizza, pasta i lasanya, a pràcticament qualsevol restaurant en tenen i totes estan més bones que les del telepizza i similars. Els gelats estan boníssims. Encara que sigui hivern tasteu-los. Per cert, si us agraden els productes de Kinder a Itàlia en trobareu molts més que aquí, ja que la marca Ferrero és d’allà, nosaltres vam tastar els Pinguì i els Fiesta, recomanem els Pinguì, sobretot els de coco.

Verona

Verona és coneguda sobretot perquè l’acció de l’obra de Shakespeare Romeu i Julieta és situada en aquest bell indret. Però cal tenir en compte que només és ficció, i que no és recomanable visitar el museu de la que se suposa que és la casa de Giulietta perquè com a atracció turística és una estafa, es basen en una etimologia d’un cognom típic italià (Cappelli) que Shakespeare hauria canviat i l’entrada és massa cara per veure una casa pràcticament buida. Tanmateix té molts més atractius a banda del literari. Pels visitants que arriben a Verona des d’Alemanya o Àustria, passant per Bolzano i Trento, és la primera ciutat de fisonomia italiana amb la que es troben. El riu Adige travessa la ciutat en la seva part més cèntrica, donant-li un encant especial. L’Arena romana és un lloc que es pot visitar durant el dia (és una mica car, 4’50€ si ets estudiant, i tampoc hi ha molt a veure, però és un d’aquells llocs que et sabria greu no visitar).

Trento i el Trentino

El millor de Trento és sortir de casa i sentir-te envoltat de muntanyes per tot arreu, tenen una forma tan peculiar que la sensació és d’estar dins una fortalesa emmurallada, del que per cert n’hi ha una de debò, molt gran a prop, Castel Beseno, que no vam poder visitar per manca de temps, però recomanem, de la mateixa manera que haguessim volgut fer una exursió per les rodalies d’algun dels llacs de la regió com el de Garda, on fins i tot es pot arribar en bicicleta des de Trento (40km) gràcies al planer carril bici que segueix el curs del riu Adige entre paratges naturals de gran bellesa i les vinyes del Merlot, un dels vins típics de la regió. Tornant a Trento pròpiament, cal veure la piazza Duomo, on hi ha la catedral, el palau Pretorio i la Torre Cívica a més de la fontana di Nettuno (Posidó). Fent una petita caminada (30min) es pot arribar al parc del doss Trento on hi ha el mausoleu a Cesare Battisti, heroi nacional pel seu paper decisiu en la cessió del territori del Trentino-Alto Adige a Itàlia per part de l’imperi Austríac i des d’on es poden gaudir de bones vistes de la ciutat. Ara bé, si per alguna cosa és coneguda Trento és pel concili que s’hi celebrà al segle XVI, avantsala de la Contrarreforma catòlica i del qual encara es pot visitar l’imponent lloc de reunió, el Castello del Buonconsiglio a 5 minuts a peu de la piazza Duomo.

Venècia

Venècia de nit. Fotografia d'Olga Sanmartín

No ens enganyem, Venècia és cara. Tanmateix hi ha maneres d’estalviar, per exemple, si hi vas més d’un dia et recomano que agafis un abonament de 72h pel principal mitjà de transport a la llacuna, el vaporetto, que costa 18€ si tens la targeta Rolling Venice. Amb aquesta targeta, que costa 4€ i és vàlida durant un any, també tens dret a descomptes pel que vulguis visitar com les sinagogues i el museu del call jueu o el museu del vidre de Murano. Si tens bon sentit de la orientació i no vols anar sempre en vaixell també pots gaudir d’una passejada pels carrers laberíntics de la ciutat. La part més coneguda és la Piazza Sant Marco. Si vols comprar un record de Venècia a un preu assequible pots fer-ho a les parades de venedors ambulants, alguns accedeixen a abaixar l’import si els ho demanes.

Article a quatre mans: Raquel Acacio i Olga Sanmartín. Fotografies d’Olga Sanmartín.

Com deia a l’últim article, vaig anar a fer presentacions sobre Espanya en una escola de primària de Minnesota amb el Minnesota Interational Center. Va ser tota una experiència de la que en vaig aprendre molt, i no només a nivell docent i didàctic.

A part de conèixer a altres persones d’arreu del món que també presentaven i de tenir una experiència multicultural, vaig arribar a la conclusió que avui en dia tenim dependència al mòbil.

Us explicaré el procés que vaig seguir fins a adonar-me d’aquest fet: Vaig deixar-me el mòbil a Northfield el dijous al vespre. Em quedava  a dormir a casa d’una amiga a Minneapolis per tal de ser a allà al matí. La meva amiga no té Internet al seu apartament, així que vaig haver de confiar cegament en l’organització perquè em vinguessin a buscar i tot sortís bé. Al matí vaig baixar a congelar-me al carrer ben d’hora (la temperatura era de -10ºC) per tal d’estar visible i que els qui m’havien de passar a recollir amb cotxe em poguessin localitzar. I jo vinga a esperar, vinga a esperar, i no venia ningú. Ja començava a pensar que m’havien deixat. Per sort, tenia un post-it amb el número del Minnesota International Center a la butxaca. Vaig demanar a un noi d’una empresa de reparacions elèctriques si em podia deixar el telèfon per a trucar i així ho vaig fer. Em va contestar l’organitzador dient-me que havia de trucar al conductor del cotxe que em passava a recollir, i que si de cas trucaria al mateix número un altre cop. Em vaig relaxar per uns minuts, però com que no rebia resposta vaig tornar a pensar que m’havien deixat.

Al cap de mitja hora va aparèixer l’esmentat cotxe. “Sorry, we are going behind schedule”, em va dir el conductor. Mitja hora tard. Però no passava res perquè no s’havien oblidat de mi. Vam anar a recollir a més gent, vam anar a l’escola, vam fer les presentacions i vaig dir-los: “I need to go back to Northfield“. Me n’havia d’anar de cap de setmana amb la meva família d’acollida i el dia abans havia trucat per assegurar-me que em poguessin portar a Northfield de tornada. Però em van contestar que no, que el màxim de lluny que em podien portar era el Mall of America perquè pogués agafar l’autobús fins a Northfield. I jo havia d’avisar a la família perquè no m’esperessin, però no tenia cap número. Finalment se’m va encendre la bombeta i vaig aconseguir rescatar el telèfon fix a través del correu electrònic. Vaig trucar per dir que no arribava a temps per anar a passar el cap de setmana amb ells i ja em vaig calmar.

Vaig estar una hora i mitja voltant pel Mall of America fins l’hora d’agafar l’autobús. “Encara sort que tenen wi-fi”, vaig pensar. “Així podré trucar per Skype a casa a veure si el pare de la família ja ha arribat de treballar i em pot venir a buscar quan arribi a Northfield”. I vinga a trucar i trucar per Skype a casa, però no hi va haver manera. Arribo al centre de Northfield i, com que ja era fosc i la casa on visc queda a una hora a peu, me’n vaig a la cafeteria. Allà arriba un amic meu, i em convida a un concert. “Bé, si no sé res de la família, sí que vindré”. I així va ser. Vaig gaudir moltíssim amb el concert, d’artistes locals (en parlaré al proper article!) i vaig arribar a casa a les 11 de la nit, rebentada però contenta.

No tenir mòbil a vegades no és tant dolent, també té avantatges!

Avui he anat a una escola primària de Forest Lake, una població al nord de Minneapolis, a fer presentació sobre Espanya. Us demanareu: “I què té d’especial?” Doncs que tot plegat ha sigut una petita aventura. I a més, hi havia gent d’arreu del món.

El Centre Internacional de Minneapolis té un programa en el qual qualsevol persona estrangera pot participar-hi. Bàsicament, organitzen visites a escoles arreu de Minnesota on cada “ambaixador” parla del seu país a nens i nenes de primària i secundària. A canvi del teu temps i del teu esforç et paguen 10$ per cada mitja hora de presentació i et porten a l’escola i et tornen a casa.

Avui era el dia de les Cultures a l’escola primària de Lake Forest. Tot de nens i nenes estaven esperant-nos amb candeletes. He parlat de la vida d’un nen o nena de 7 anys a Mataró. Ho he fet així perquè he pensat que seria més enriquidor per a ells, partint des del punt de vista d’un nen o nena de la seva edat. Mentre els anava fent preguntes, els he explicat la meva rutina diària (llevar-me, emorzar, anar a l’escola…) i ho hem anat comparant amb el que ells feien. També els he ensenyat a dir “bona tarda”, “buenas tardes”, “gràcies”, “gracias”, “adéu” i “adiós”.

Per acabar, hem mirat un vídeo dels castellers i hem situat al mapa Espanya, Catalunya, Barcelona i Mataró. Per arrodonir-ho, hem mirat algunes fotografies de quan jo era petita amb la meva família.

Al principi estava nerviosa i m’ha semblat que m’havia quedat tot molt desestructurat, però al llarg del dia me n’he adonat que els nens i nenes s’ho estaven passant bé i estaven aprenent.

Sí, però això no és tota l’aventura. L’altra part us l’explico en el següent article!

He tingut l’oportunitat de participar en el Suplement d’Informatius de Mataró Ràdio dirigit per @HelenaNovellas amb la @MartaGomezCat i la Núria en un debat sobre els joves “SÍ SÍ”, els que SÍ treballem i SÍ estudiem. Hem tret molts temes interessants, però hem quedo amb les tres idees que hem construit finalment:

LLUITAR PER LA FORMACIÓ
DIFERENCIAR-SE
TREBALLAR MOLT.

Lluitar per la formació, fent els pasos extres que calguin i sapiguent que tot és un procés d’aprenentatge continuu.

Diferenciar-se, perquè l’entorn demana talent, gent que pensi, raoni i transmeti.

Treballar molt, perquè l’esforç és necessari per continuar avançant en els reptes personals.

Ha estat un plaer participar, aquí teniu la gravació.

Espero seguir la conversació en futurs debats!

A l‘article passat parlava sobre les edats legals per a conduir i beure a Minnesota.

Doncs bé, l’altre dia anava amb la meva host mother en el cotxe i em va assenyalar una matrícula que començava per W.

- D’aquestes matrícules en diem Whisky Plates.

- Whisky Plates? – vaig preguntar sorpresa.

- Sí, quan a una persona li han posat una multa o més d’una per haver begut alcohol quan conduïa, se li canvia la matrícula. Així la policia té el permís de parar el cotxe en qualsevol moment, ja que no tenen el dret de parar a algú que no està cometent cap infracció.f

Així doncs, qui comet una infracció etíl·lica, ho porta marcat de per vida. I tothom ho sap. Si en voleu més informació, cliqueu la imatge d’aquí sota:

Whisky Plate