L’altre dia vaig anar a veure Piratas del Caribe: en mareas misteriosas. Amics i familiars m’havien dit que no els hi havia agradat tant com la resta de la saga, cosa que no em va sorprendre: òbviament, no es pot superar la primera pel•lícula (La perla negra) ja que aquesta provoca un impacte inicial, un no m’ho esperava, un carai, que divertida! En canvi, allargar la saga inclou més dificultat per transmetre la mateixa emoció. Significa això que la pel•lícula és dolenta? En absolut, simplement ja ens coneixem els personatges i resulta més difícil deixar-se sorprendre.

A mi la pel•lícula em va agradar. Encara que un ja està acostumat als gestos d’en Jack Sparrow i de les frases macabres de Barbosa la necessitat de veure més continua creixent (vaja, que jo desitjo poder veure un Piratas 5 algun dia). Però compte, que no vull parlar més de la pel•lícula! Jo la recomano, però no és aquest l’objectiu de l’entrada.
segueix llegint "Paradoxa de la sirena"

Un dia em vaig trobar a la Nina al tren i em va oferir, tot simpàtica, un xiclet. Va ser llavors quan em vaig formular la pregunta de “en els seus orígens, com van aconseguir vendre aquest producte?”.

A veure, anem per passos. La historia del xiclet la podeu trobar al Viquipèdia, no problem, però la meva paranoia és, concretament, què es va oferir al públic del segle XIX que fes del xiclet un producte estrella?

“És com un caramel, però no es menja, només es mossega…” Això és una merda. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Aquesta goma industrial ha arribat als nostres dies com la cosa més normal del món, quan en realitat no ho és! És més, és una marranada; mireu el terra del carrer. Què hi ha, apart de caques de gossos? Xiclets! Aquestes taques grisenques ens les posem a la boca durant un determinat temps (veure la meva equació).

[Temps de consum d’un xiclet = (Duració del seu sabor • Coeficient d’avorriment) / Sequedat de la boca]

Potser la única avantatge que té respecte el caramel és el fet de ser considerat un antiestrès i que va bé pel mareig pel simple fet de mastegar, mentre que un caramel és més per llepar.

Com haureu deduït no en sóc fan, dels xiclet. I tot i així, vaig acceptar la donació de la Nina.

La seqüència 1,2,3 és “divertida” (sí, entre cometes; de fet no sabia com dir-ho) perquè tant si sumes aquests números com si els multipliques, dóna el mateix resultat.

segueix llegint "Quan sumar equival a multiplicar"

El agua del mar estaba tranquila, se notaba por el baile que danzaba el agua con las luces de la gran ciudad.

Era un viernes estresante, solo se veían esos carruajes que gruñen cuando brilla la luz verde.  Las manos de quienes los usan se ven inquietas, con ganas de hacerse notar entre la multitud.

La gente andaba hacia arriba y hacia abajo como un río con gran cabal, todos al mismo sentido flyuendo como si les fuera la vida. Yo me encontraba ahí enmedio, sin rumbo alguno, pero como un salmón que quiere seguir su curso y no el del río, que aunque le cueste la vida, seguirá siempre hacia delante.

Sentada en un banco, observando el mar y su selva que esconde tras ella, en un momento imagino que soy la gaviota que pasa por encima de mi cabeza y me creo que soy ella. Que puedo volar y que el aire pasa entre mis plumas y la suave brisa me acaricia el pico mientras me srío de aquellos insignificantes pueblerinos que siguen allí en ese río y me vuelvo a reir. Hasta que me doy cuenta de que mis pies siguen en tierra y me vuelvo a reír, esta vez, de mi misma.

Por un momento me aislo de la ciudad, del mar y de la tierra cuando mis ojos se cierran un instante mientras las notas que escuchan mis oídos me traen recuerdos que no he vivido pero me hubiera gustado vivir. Esa música me inspira y me hace ir hasta el más alla. Un lugar inexplorable por cualquiera que se niegue a su propia naturaleza humana.

Despierto otra vez de mis sueños y vuelvo mi mirada hacia el mar. ¡Agua! Qué bonito sería poder pisar el agua sin dañar ninguna de sus partículas ni habitantes. Viendo que debajo de mis pies hay un mundo increible lleno de mucho silencio, perfecto para descansar.

Otra vez mi imaginación me vence.

[...]

Perquè ser Mario és molt dur. T’has imaginat mai que eres en Mario? Doncs aquesta és la seva vida. Agraïments a en Josep Farrera, que m’ha passat el primer vídeo.

Us ha agradat? Doncs en Mario no només ha de fer això, observeu la seva tasca de pilot de karts.

En canvi ser Yoshi és bastant més agraït.

Realitzat per Richard Gale. Agraïments a en Fer, que em va mostrar el primer.

Primer de tot, el curt original

Us ha agradat? Doncs ara toca la continuació

I finalment, Jack respon una pregunta d’un espectador mentre segueix essent agredit amb una cullera.