Fer d’ambaixadora d’Espanya a Estats Units (part 2) – o… No tenir mòbil a vegades és positiu

Com deia a l’últim article, vaig anar a fer presentacions sobre Espanya en una escola de primària de Minnesota amb el Minnesota Interational Center. Va ser tota una experiència de la que en vaig aprendre molt, i no només a nivell docent i didàctic.

A part de conèixer a altres persones d’arreu del món que també presentaven i de tenir una experiència multicultural, vaig arribar a la conclusió que avui en dia tenim dependència al mòbil.

Us explicaré el procés que vaig seguir fins a adonar-me d’aquest fet: Vaig deixar-me el mòbil a Northfield el dijous al vespre. Em quedava  a dormir a casa d’una amiga a Minneapolis per tal de ser a allà al matí. La meva amiga no té Internet al seu apartament, així que vaig haver de confiar cegament en l’organització perquè em vinguessin a buscar i tot sortís bé. Al matí vaig baixar a congelar-me al carrer ben d’hora (la temperatura era de -10ºC) per tal d’estar visible i que els qui m’havien de passar a recollir amb cotxe em poguessin localitzar. I jo vinga a esperar, vinga a esperar, i no venia ningú. Ja començava a pensar que m’havien deixat. Per sort, tenia un post-it amb el número del Minnesota International Center a la butxaca. Vaig demanar a un noi d’una empresa de reparacions elèctriques si em podia deixar el telèfon per a trucar i així ho vaig fer. Em va contestar l’organitzador dient-me que havia de trucar al conductor del cotxe que em passava a recollir, i que si de cas trucaria al mateix número un altre cop. Em vaig relaxar per uns minuts, però com que no rebia resposta vaig tornar a pensar que m’havien deixat.

Al cap de mitja hora va aparèixer l’esmentat cotxe. “Sorry, we are going behind schedule”, em va dir el conductor. Mitja hora tard. Però no passava res perquè no s’havien oblidat de mi. Vam anar a recollir a més gent, vam anar a l’escola, vam fer les presentacions i vaig dir-los: “I need to go back to Northfield“. Me n’havia d’anar de cap de setmana amb la meva família d’acollida i el dia abans havia trucat per assegurar-me que em poguessin portar a Northfield de tornada. Però em van contestar que no, que el màxim de lluny que em podien portar era el Mall of America perquè pogués agafar l’autobús fins a Northfield. I jo havia d’avisar a la família perquè no m’esperessin, però no tenia cap número. Finalment se’m va encendre la bombeta i vaig aconseguir rescatar el telèfon fix a través del correu electrònic. Vaig trucar per dir que no arribava a temps per anar a passar el cap de setmana amb ells i ja em vaig calmar.

Vaig estar una hora i mitja voltant pel Mall of America fins l’hora d’agafar l’autobús. “Encara sort que tenen wi-fi”, vaig pensar. “Així podré trucar per Skype a casa a veure si el pare de la família ja ha arribat de treballar i em pot venir a buscar quan arribi a Northfield”. I vinga a trucar i trucar per Skype a casa, però no hi va haver manera. Arribo al centre de Northfield i, com que ja era fosc i la casa on visc queda a una hora a peu, me’n vaig a la cafeteria. Allà arriba un amic meu, i em convida a un concert. “Bé, si no sé res de la família, sí que vindré”. I així va ser. Vaig gaudir moltíssim amb el concert, d’artistes locals (en parlaré al proper article!) i vaig arribar a casa a les 11 de la nit, rebentada però contenta.

No tenir mòbil a vegades no és tant dolent, també té avantatges!