Nous vampirs de la mà de Victoria Francés

Abans que la saga Crepúsculo fes esclatar definitivament la febre gotico-vampírica entre, en gran part, els adolescents, ja s’explicaven històries de vampirs. No parlo només del clàssic i sanguinari Vlad Tepes o les cròniques vampíriques de l’Anne Rice. Parlo d’autors com John William Polidori, que el 1819 definia el model de vampir aristocràtic, fred i enigmàtic amb el relat The vampire; Edgar Allan Poe, que en l’inquietant Berenice (1833) posava una dona en el paper d’ésser d’ullals afilats; o Alexei Tolstoi (cosí de l’autor d’Ana Karenina) que el 1840 va escriure La família del vurdalak on, influenciat per les tradicions russes, dóna vida a un model vampíric primitiu i bestial, allunyat de l’estilitzat vampir de Polidori. Tots ells, entre molts d’altres autors, converteixen el segle XIX en l’època gloriosa de la ben entesa literatura romàntica de vampirs.

El personatge del vampir ha sigut des de llavors un home irresistiblement malvat que ha satisfet l’ànsia de misteri, risc i aventura dels lectors; un home immortal, savi, culte i solitari envoltat d’un ambient autènticament gòtic de castells, cementiris, runes i nits de Lluna plena. Ara però, el model ha canviat radicalment. Els vampirs d’avui dia són joves adolescents edulcorats que van a l’institut, sense ni rastre de la saviesa ancestral dels seus predecessors. Estem en ple segle XXI i el model de vampir romàntic pot sonar arcaïtzant actualment, és per això que sembla que els vampirs ja no tenen cabuda en la nova manera de veure la vida. Quan un vampir va amb texans i viu en un bloc de pisos alguna cosa falla, s’ha perdut l’essència del que van establir els primers autors vampírics.

Afortunadament però, no està tot perdut perquè encara hi ha persones que creuen en els vampirs clàssics. Una d’elles és Victoria Francés, l’autora que va revolucionar el món de la il·lustració quan entre el 2004 i el 2006 va publicar la trilogia Favole: Lágrimas de piedra (2004), Libérame (2005) i Gélida Luz (2006). En aquests tres llibres d’una bellesa decadent perfecta hi ha plasmats els vampirs perduts, les donzelles tristes de vestits vaporosos i, en definitiva, la nostàlgia d’un món gòtic del segle XIX llòbrec i fascinant de debò. Cada il·lustració d’aquests llibres ens fa reviure la sed de sang dels vampirs i ens embriaga amb un perfum antic provinent de boscos profunds i cementiris habitats per àngels de pedra. Un món on la nit espanta però abraça acollidora i on hi tenen cabuda des dels vampirs de Rumania fins els balls de màscares de Venècia.

Aquest any 2011 Norma Editorial ha publicat un recull dels tres volums de la saga en una edició de luxe que inclou, a més a més, algunes il·lustracions noves. Després de tornar-nos els autèntics vampirs, Victoria Francés ha explorat altres generes i tècniques de dibuix amb llibres com El corazón de Arlene (2007), en el que la protagonista és una noia que es converteix en nina i emprèn un viatge a llocs socialment sòrdids per recuperar metafòricament el seu cor; i Misty Circus, del que se n’esperen sis volums. De moment ja n’han sortit dos: El pequeño Pierrot (2009) i La noche de las brujas (2010), amb els quals ens han endinsat en el món d’un circ misteriós en mig del bosc on la màgia és ben real.

També va ser durant el 2009 que l’artista valenciana va publicar un llibre amb la col·laboració dels francesos Dark Sanctuary, un conjunt musical que creen ambients fúnebres acompanyats de la veu melangiosa de a vocalista Dame Pandora. Les il·lustracions de Victoria Francés van acompanyades de les lletres de Dark Sanctuary i un disc amb totes les cançons agrupades en diferents històries narrades musicalment. Una petita joia imprescindible pels amants no només del dibuix sinó també de la música.

El salt a la fama que va experimentar Victoria Francés gràcies a Favole ha propiciat que molts altres artistes hagin intentat introduir-se en aquest món gòtic tan suggerent, però pocs han arribat a transmetre la sensibilitat ni les emocions que fan aflorar els vampirs de la valenciana, que viu i vesteix com si ella mateixa formés part d’aquest món fantàstic. Gràcies a ella, podem oblidar-nos de pseudo-vampirs estil Edward Cullen i retre l’honor que es mereixen els pares del romanticisme gòtic del segle XIX.