A dir mentides, se n’aprèn. La moral heterònoma i autònoma.

Fa un temps en Rafa va publicar un article al bloc titulat Per què mentim? Aquest va generar molts comentaris, un d’ells va ser meu. Vaig treure el tema de moral autònoma i heterònoma, però de seguida vam veure que era un tema massa extens i que era una llàstima deixar-ho com a simple comentari. Així doncs, he decidit explicar-vos ben bé com desenvolupem, mica en mica, el sentit i el control sobre allò que ens fa dir mentides o que ens fa sentir culpables, allò que ens permet dir què està bé i què malament i establir judicis de valor: La moral.

Quan som petitets i petitetes fem allò que ens diuen els adults. Estem parlant de la moral heterònoma, aquella imposada pels altres (hetero = altres, diferents). Així doncs, quan a un nen o nena li preguntes per què ha fet allò d’aquella manera el més probable és que et digui: “Perquè el meu pare diu que està bé”. I, quan li preguntes perquè no s’han de dir mentides o perquè no s’ha de pegar, pot ser que et respongui: “Perquè la meva mare m’ha dit que no s’han de dir mentides” o “Perquè la meva germana gran m’ha dit que pegar no està bé”, etc.

Això implica que, quan les persones adultes no són el davant, moltes vegades se salten les normes imposades perquè per a ells no tenen sentit. Si les respecten és perquè temen la possible conseqüència o càstig. Per tant, aquí hi entra en joc un punt molt important: Per educar en el respecte pels altres i en la moral, és important que qualsevol acte (negatiu o positiu) dut a terme tingui les seves conseqüències, plantejades segons la filosofia educativa dels pares, mestres, germans i germanes grans, etc., en definitiva, de tots els agents educatius del voltant. Cal tenir en compte que els criteris dels principals agents educatius (tutors del nen o nena i mestres) haurien de ser compatibles, la qual cosa pot no donar-se.

A mesura que creixem, aprenem a jutjar per nosaltres mateixos les nostres actuacions i les dels altres i, a partir del que hem après, arribem a decidir què està bé i què no. Estem parlant de la moral autònoma. Un nen o nena que comença a desenvolupar aquest tipus de moral utilitzarà les seves pròpies argumentacions per a justificar els seus actes i decisions. Per exemple, si se li pregunta perquè no s’ha de pegar, la resposta en un primer estadi serà: “Perquè a mi no m’agrada que em peguin, llavors no ho he de fer als altres”. Aquesta argumentació es basa en l’egocentrisme dels nens i les nenes, però ja denota una autonomia en les decisions.

Un nen o nena amb moral autònoma desenvolupada seria aquell o aquella que, davant la mateixa pregunta respongués: “Perquè l’únic que aconsegueixo pegant és fer-li mal a l’altre i no soluciono res”. Això ja va molt més enllà de l’empatia, aquí ja s’inclou el valor de solucionar els problemes dialogant pacíficament. Hi entren en joc els valors, com el respecte i la pau.
Per això, quan un nen o nena menteix i els adults del seu entorn no li ensenyen que no està bé mentir (a través d’una conseqüència, ja sigui un avís o explicació, o un càstig…), aquest no desenvoluparà cap sentit de culpabilitat i de gran serà un mentider compulsiu.

Per a resumir tot això, us proposo que feu una ullada al següent quadre, extret de xtec.cat:

I aquí us deixo un vídeo relacionat amb aquest tema. És el primer de tres vídeos que formen un documental: