En una relació de parella l’un coneix i s’adapta als gustos de l’altre i això enriqueix el lligam entre els dos i el coneixement personal de cadascú. És per aquest motiu que un dia vaig escoltar per primer cop els germans de Cornellà, els Estopa, i a mesura que els he anat seguint m’han anat sorprenent, quasi sempre per bé. En els primers discos, publicats ja fa ni més ni menys que deu anys, els Estopa deixaven sentir la seva cara més rumbera de guitarra espanyola i referències a Camarón i a Los Chichos. Però a mesura que s’han anat fent grans la seva música també ha madurat fins a l’excel·lent Allenrock en el que, com bé s’intueix en el títol del disc, flirtegen amb el rock i hi mantenen un llarg idil·li que encara dura ara. En aquest sentit, la cançó Jugar al despiste, dins l’Allenrock, és el clímax del rock perpetrat per Estopa.

Aquest romanç amb el rock ha fet que en David i en Jose Muñoz ampliïn el públic considerablement ja que la seva música arriba a gent amb gustos musicals més variats, no només centrats en la rumba. Aquest any han tret un disc que els ha renovat totalment, experimentant amb sons nous que han donat com a resultat Estopa 2.0. És un disc ple de matisos i estils diferents que els consoliden com a músics i també com a lletristes. Mañanitas 2.0 és el tema que obre el disc amb força i d’una manera contundent, i juntament amb La locura repesquen el caire rock que van consolidant. Segueixen temes com el single La primavera o Rumba sin nombre al més pur estil Estopa rumbera. Alma Animal és una cançó en la que s’ha d’estar atent a la lletra per descobrir-hi un homenatge al moviment dels indignats del 15M. Entre altres temes, dels quals vull destacar especialment la bonica balada Me quedaré, tanquen un molt bon disc dues perles: Un rincon de mi mundo, imprescindible, i La bombillita, piano, cabaret i xarleston.

Aquest 25 de febrer passat els germans Muñoz van venir al Palau Sant Jordi per presentar el nou disc i vag assistir al concert amb els dos fans número u d’Estopa que representen a la perfecció la varietat de públic que congreguen: l’un es decanta per la vessant rumbera i l’altre per la vesant rock, però tots dos estan encantats amb el grup. Doncs bé, després de dinar al restaurant del Museu del Rock a les Arenas de Barcelona, vam pujar al Sant Jordi per fer cua fins les 7 de la tarda, moment en que van obrir les portes del recinte. Al cap de dues hora el Palau era ple i començava el xou. Damunt l’escenari hi van aparèixer dos nois que, malgrat fer deu anys que roden arreu fent concerts i tenir un èxit aclaparador, viuen cada espectacle com si fos el primer: emocionats, fascinats davant la multitud de públic i amb una humilitat que es veu poques vegades en artistes d’èxit. Des de la pista un veu que realment al·lucinen amb l’aclaparadora vista que es divisa des de l’escenari i aquesta sensació es transmet al públic en un ambient de familiaritat difícil d’aconseguir entre tantíssimes persones. Si segueixen mantenint aquest caràcter proper i autèntic, sense fums al cap a més a més de seguir evolucionant com a músics, em fa l’efecte que tenen l’èxit assegurat durant anys.

segueix llegint "La rumba per nòvia, el rock per amant"

Menjar a fora a Estats Units pot ser barat. Barat si considerem el preu que hi ha marcat al menú. I en el menú sempre hi apareixen els preus del menjar sense taxes (que varien d’Estat a Estat) ni tips - propines (que també varien segons l’Estat).

Sí, sí. Propines. Propines no voluntàries, no, sinó obligatòries. Els cambrers i les cambreres tenen un sou base ridícul i s’han de guanyar el sou a base de propines. L’estàndard nacional és d’un 15% del total. Et porten el tiquet i has de fer matemàtiques. Per això són tant bons en informàtica i coses d’aquestes!! En la vida diària sempre han d’estar calculant a veure quan deixen de propina. Fas el 10% (o sigui, si el menjar t’ha costat 10$ serà 1$) i n’hi sumes la meitat (0,50$ en el nostre cas, pel que ens quedaria una propina de 1$50 i en total haver anat a menjar a fora t’hauria costat 11$50 sense incloure-hi les taxes). És quelcom que s’ha de saber si viatges a Estats Units. Perquè sinó quedaràs molt malament amb el pobre cambrer o cambrera que s’ha presentat i que t’ha preguntat si tot anava bé.

El protocol marca que, un cop t’has assegut a taula, el cambrer o cambrera s’acosti per a presentar-se:

- Good evening, Sir; good evening, Madam. How are you doing tonight? My name is [Erick] and I will be taking care of you tonight. Any drinks to get you  started?

Després pren nota i tot plegat, i quan estàs a mig menjar ve i et pregunta:

- Is everything ok? Are you doing alright?

I tu assenteixes i se’n torna tal qual. Al principi em va semblar una mica atabalador, però és que s’han de guanyar la propina. El que em va sorprendre de veritat és llegir el següent en una capsa de pizza per emportar:

Tip on pizza box. Any delivery charge is not a tip paid to your driver. Please reward your driver for their awesomeness. Our drivers are not show-offs and carry less than $20.

“Els costos per l’entrega no són la propina del seu conductor. Siusplau, recompensi el seu conductor per la seva meravellositat. Els nostres conductors no són visites i porten menys de 20$”.

O sigui, si vols que et portin una pizza a casa també has de pagar propina!

Està de moda penjar vídeos de pel·lícules resumides en 5 segons, bé, en un principi, perquè alguns duren més de 5 segons. Aquests resums poden arribar a ser bastant divertits, però és recomanable no veure’ls si no has vist la pel·lícula i tens pensada veure-la, perquè molts cops espatllen el final. Així doncs, si us avorriu, us he fet una selecció d’unes quantes perquè les mireu i us en feu una idea.

Inception (Origen)

Titanic

segueix llegint "5 seconds movie"

Des que vaig marxar cap a Minnesota tenia en ment anar a un partit dels Timberwolves i fer una mica de país donant suport a Ricki Rubio. No sóc una gran aficionada dels esports, però quan una professora de l’institut de Northfield em va comentar que hi anava amb l’equip de bàsquet femení que ella entrena, no vaig trigar ni un segon a preguntar-li: Can I come with you?

Em va aconseguir els tiquets per un partit i hi vam anar amb totes les adolescents. Jo portava la Senyera. Com a grup, ens van deixar estar al costat del camp mentre els dos equips escalfaven i es posaven en marxa. Teníem els jugadors de bàsquet a dos metres de distància. I clar, ja us podeu imaginar com estava l’equip de bàsquet femení del High School… Miraven a en Ricki Rubio i deien: “He´s so cute!” I tot seguit: “Come on, Nina, say something in Catalan to him“. I jo vaig cridar unes quantes vegades “Visca Catalunya” i “Molt bé” i “Vinga, Ricki!” però cada vegada em sentia més incòmoda (no em sento gens bé cridant l’atenció, el rol de fan fanàtica no va amb mi). Però al final els meus esforços van valer la pena. En marxar, Ricki Rubio es va girar, ens va somriure i va fer-nos “hola” (o més aviat “adéu”) amb la mà.

El partit va ser ben emocionant, tota l’estona anaven a molts pocs punts de diferència. En Ricki Rubio va marcar un fotimer de punts. Això els deu salvar, perquè els Timberwolves tenen una defensa força pobre. Al final van guanyar.

A Estats Units es dóna molta més importància a la música des de nivells inicials. Les escoles públiques de primària tenen bandes i es fan classes de música i d’instruments de tota mena des de ben petitons.

Potser és per això que a Northfield no és gens estrany que hi hagi concerts cada cap de setmana. Són concerts de petit format, especialment en un dels pubs del poble (The Contented Cow), però també en el Centre d’Arts del poble. Gràcies a un amic (que està al dia del panorama musical de la població i que m’ha mantingut informada a mi) he pogut gaudir de diversos concerts de petits grups locals. Però petits i locals no significa que no hi hagi qualitat. Perquè la qualitat de la música és excel·lent. Els artistes que he pogut escoltar i veure en directe han sigut Dylan McKinstry (en diferents formats, sol i acompanyat d’altres músics) i Chris Koza.

Tots dos entrarien dins el que és blues – folk  o indefinible a vegades, ja que algunes peces fregaven l’indie o l’experimental. Cançons precioses tocades i interpretades amb passió. No sé si m’enteneu, em refereixo a quan veus que els músics “viuen” la música mentre la toquen.

No us faré llegir res més, us deixo que gaudiu amb alguns vídeos. Si en voleu més informació, a aquí teniu dues pàgines web:

- Sobre el concert que vaig anar (ho comentava a l‘article passat): http://locallygrownnorthfield.org/post/24725/

- Sobre Dylan Mckinstry: http://www.dylanmckinstry.com/

- Sobre Chris Koza: http://chriskoza.com/

Chris Koza a Minneapolis

Dylan Mckinstry

Meredith & the McKinstrys

Consideracions generals: alerta amb els horaris, sobretot a l’hivern, ja que les coses tanquen molt aviat, a les 17h la majoria de llocs a visitar ja tanquen, i les botigues comencen a tanquen a partir de les 18-19.30h.

Transport: Els transports tenen un preu semblant al d’aquí però són força antics i estan en bastant malestat, això sí, sovint trobareu seients molt còmodes (més que els d’aquí). Tenen molts revisors, al tren i a l’autobús. És important saber que els bitllets de l’autobús sovint s’han de comprar fora de l’autobús, als estancs o a les estacions, ja que dins de l’autobús de vegades no el pots comprar. Hi ha autobusos en què el conductor pot fer de revisor, i d’altres en què el conductor només condueix i els revisors, que no hi són sempre, només es dediquen a això. Les vistes cap a Trento són molt boniques. Mireu per Internet els horaris i els preus del tren, que sovint canvien i potser el tren de les 10 val 9.35€ i el de després en val 25€ perquè és d’una altra companyia. Si feu aquesta ruta que vam fer nosaltres passareu bastantes hores en trens i autobusos, aviso. I per cert, sembla que no coneguin l’invent de les escales mecàniques enlloc, excepte als aeroports, així que si teniu problemes de mobilitat haureu de buscar ascensors o fer esforços per pujar als trens i autobusos. Això sí, a Venècia tenen moltes rampes per fer accessible els ponts.

Gastronomia: Evidentment trobareu molts llocs on fan pizza, pasta i lasanya, a pràcticament qualsevol restaurant en tenen i totes estan més bones que les del telepizza i similars. Els gelats estan boníssims. Encara que sigui hivern tasteu-los. Per cert, si us agraden els productes de Kinder a Itàlia en trobareu molts més que aquí, ja que la marca Ferrero és d’allà, nosaltres vam tastar els Pinguì i els Fiesta, recomanem els Pinguì, sobretot els de coco.

segueix llegint "Viatjar al nord d’Itàlia. Verona, Trento i Venècia"